Qui no s’ha enamorat mai? Qui no ha pujat als búnkers mai? Qui no ha desitjat, amb totes les forces, menjar-se un Kínder Bueno pels carrers engalonats del barri de Gràcia? Qui no hagi tingut cap d’aquests símptomes no ha viscut Barcelona al cent per cent. Pau Barbarà s’estrena amb un projecte ambiciós i melancòlic a parts iguals. Fa despertar moments i sensacions que havien quedat oblidades sota els ritmes de la rutina barcelonina. Presenta quatre personatges que tenen els seus fils marcats, però que si passéssim les seves històries per una batedora, sortirien històries barrejades però igual de reals i creïbles, perquè en aquesta ciutat cadascú és un món.
La història transcorre a bon ritme, sense salts en el temps il·lògics ni presses temporals (tot i les presses vitals dels protagonistes). Aquests quatre, marcats per l’estrès, encarnen prototips ben reals i en els quals tothom hi pot trobar un símil. La naturalitat de la proposta i els diàlegs donen joc a buscar coneguts teus que podrien ser perfectament aquells que viuen les experiències sobre l’escenari. De mica en mica el públic va creant-se el seu personatge amb una part de l’exercici d’empatia de cada protagonista. El Teatre Gaudí, amb les seves quatre bandes, dona molta vida i fa encara més proper el musical que incorpora una escenografia austera però funcional.
El conjunt de la proposta, les actuacions reals i vives i les lletres de les cançons vaticinen que el romanticisme no sempre és la solució. En definitiva, considerant l’espectacle com una enciclopèdia de la vida de la ciutat, una possible barreja entre Barcelona 24 Hores i el gran tema dels Buhos “Barcelona s’il·lumina” pot ser una bona carta de presentació de la ciutat per algú que mai s’ha enamorat a Barcelona, mai ha pujat als búnkers i mai ha desitjat menjar-se un Kínder Bueno pels carrers engalonats del barri de Gràcia.