Un tipus d’espectacle molt present a l’escena barcelonina: musical anomenat de “petit format” (etiqueta discutible), habitualment de creació pròpia, amb pocs intèrprets, música en directe i mínima i multifuncional escenografia. Propostes que als amants de l’gènere ens han donat moltes alegries i descobertes i que compensen, potser, la manca de grans musicals a l’escena catalana, tan habituals a Madrid.
Una gran ciutat, vides atrafegades, corrent d’aquí cap allà, de vegades sense saber per què ni cap a on. Quatre personatges, típics que no estereotips: l’addicte a la feina, el simpàtic optimista, la pija que creu no ser-ho i l’aspirant a creadora amb història sentimental per superar.
El repartiment coral funciona molt bé, es compenetren, cadascun té els seus moments de protagonisme i brillen per igual.
Històries de l’epopeia d’independitzar, accedir a un habitatge, superar pors, conformar-se amb segons quines relacions, vides i entorns que no ens omplen encara que ens enganyem al respecte, il·lusions que es persegeuixen i abandonen… A veure qui és el guapo que d’alguna manera no té alguna cosa en comú amb ells. Empatitzes des de l’inici i segueixes les seves interaccions, algunes més previsibles que altres, tendres que no toves i, mèrit, profundes i que et permeten reflexionar sobre tu mateix si mires les teves últimes 24h. Tot amb un aire optimista, molt encertada direcció de Marc Flynn (El despertar de la primavera) i Dídac Flores (Desde mi ventana), -tan joves com experimentats en el musical-, molt, molt d’humor i música fresca, original i que entra sense estridències. I un missatge tremendament vàlid, obrim-nos als que ens envolten; potser ens facin aturar la voràgine en què ens hem ficat i, com deia Hesse, ens agafin de la mà i ens obliguin a ser feliços.
El millor: la manca de pretensiositat que no amaga la qualitat de la proposta.
El menys millor: els finals taaan feliços…