A manera d’una mena de Manhattan Transfer de John Dos Passos, Barcelona 24H permet la possibilitat de seguir el fil d’altres ficcions que prenen la vida d’un ciutadà i la segueixen i entrecreuen en un ambient urbà. Ara bé, l’Era del jazz ens queda massa lluny i sembla, de vegades, una oda a la common people dels Pulp que ignoren per complet l’himne generacional dels noranta.
Deixant certa linealitat de banda i deixant-nos endur per la modernitat i el compàs, ens endinsem a la vida d’uns personatges que, sovint totes les aspiracions basades en el capital sovint no són més que constructes per aïllar-nos de la soledat i assolir un reconeixement que, d’una manera o una altra, ens canviarà la vida. Però l’empeny amb el que s’enfronta un a la vida no sempre és suficient i ens adonem que, com sempre, són les condicions materials la que ens condicionen i que fan que les nostres ambicions siguin, sovint, de curta mesura o del tot desmesurades, tal com la inabastable geografia de la ciutat comtal.
Entrecreuar les històries, des d’allò que sembla només irrellevant i vulgar fins a les més elevades passions (que també ens poden semblar irrellevants i vulgar), s’estableixen en confluències i llocs comuns, dels a evitar i els que evidentment acabem anant per conveniència, estableixen una quadrícula psicogeogràfica d’amor i desil·lusions amb aquest teló de fons woodyallenesc on la ciutat esdevé, també, un personatge, silent i immòbil en un constant i subtil moviment de translació i rotació.
Sense un -sempre necessari- Night and Day coleportià, assaborim els sabors i sensesabors de la vida d’aquells que arrosseguen els peus al metro a partir d’una posada en escena senzilla, però més que efectiva, amb una disposició dels elements que ens serveixen per traslladar-nos ràpidament d’una banda a una altra de la ciutat creant, de forma que la novel·la de Dos Passos, una constant mobilitat sincopada, que ens porta allà on volen i l’espectador, de bon grat, es deixa endur, taral·lejant a l’endemà de les glòries.