Barcelona és una obra que arrossega al públic, el sacceja quan i com vol, i el commou de principi a fi. Formalment, està plena de trucs, recursos de la vella escola, trampes… però què més dóna si el resultat acaba deixant el públic rendit als seus peus. Potser m’hagués agradat una estructura més arriscada, o uns girs menys autocomplaents… però què més dóna si durant gairebé tres hores ens endinsem a la casa de la família Vila, vivim amb ells, compartim les seves pors i ens espantem junts de les mateixes bombes. Què més dóna si alguns personatges resulten forçats o algunes situacions un xic inversemblants… Res importa en una obra monumental com aquesta. Res importa si darrera hi ha la mà mestra d’un autor i director com Pere Riera, que amb unes poques obres s’ha convertit ja en un referent de la nostra dramatúrgia.
Barcelona és també un recital interpretatiu de primer nivell. Veure enfrontades a Emma Vilarassau i Míriam Iscla és tot un luxe, perquè totes dues posen tot el seu talent al servei d’aquesta història. La primera, fent d’actriu consagrada i aprofitant una certa tendència a l’excés a favor del seu personatge. La segona, utilitzant els silencis amb saviesa i posant la frase punyent en el moment just, i amb el to més adequat. Tampoc queden enrera Jordi Banacolocha i Pepa López, que aprofiten dos personatges molt i molt agraïts. Tot plegat, en un conjunt interpretatiu força compacte.
Barcelona val la pena per moltes coses. Jo en destacaria, sobretot, les escenes corals, i el principi domèstic, qüotidià i ple de secrets. Dóna gust veure els personatges bellugant-se per una casa que realment és seva, amagant-se darrera de portes o a dalt de la magnífica escala, o callant tot allò que tard o d’hora -és a dir, al segon o tercer acte- apareixerà amb contundència. A vegades, un bon silenci és tan efectiu en teatre…
Barcelona és una obra que pot ser acusada de tramposa o de jugar amb el xantage emocional, però és de visió imprescindible per molts motius: per estar molt ben trabada i ben escrita, per contenir interpretacions solvents, per poder comparar la història que ens proposa amb el nostre present i, sobretot, per ser l’espectacle que toca veure. D’aquí uns anys se’n seguirà parlant, i sempre és bo poder dir que hi eres… per lloar-lo o criticar-lo amb fonament.