La pèrdua de memòria —però aquí no parlem de la individual, sinó de la col·lectiva— és una realitat humana que, sigui positiva o negativa, va deixant empremta a mesura que avança el temps. L’esforç que fan persones ben diverses per intentar atenuar aquest oblit és, per a qui té ganes de recordar, admirable. Especialment si ho aconsegueixen amb la bellesa narrativa de Batec (una trilogia), escrit per la mallorquina Catalina Inès Florit en aquest text format per tres peces breus representatives de les històries vitals de les dones d’una generació.
La mateixa autora i el menorquí Àlvar Triay coprotagonitzen aquest espectacle de petit format que dirigeix Jaume Madaula a partir d’una escenografia cúbica que simplement apuntala la base física de tot allò que les paraules i les interpretacions construeixen al llarg d’una hora. Els textos, titulats «Amèrica», «Llum» i «Homenatge» (premiats, dos dels tres, com a peces teatrals independents), són tres històries concretes en què el passat i el present queden volgudament difuminats per tal que, les dones que ara superen la vuitantena, tinguin l’oportunitat d’explicar-se.
Tres històries concretes; al cap i a la fi, tres fragments experiencials escrits a propòsit de retratar les dificultats i les crueses d’allò que va tocar viure a les àvies. Unes condicions que han quedat esvaïdes per l’evolució d’unes tradicions, per la voluntat de superació i per la resignació que implora la supervivència, però que val la pena recordar justament pels punts d’unió que les converteixen en compartides. I perquè, si prenem de referència els batecs, és encoratjador descobrir il·lusions que, malgrat les adversitats, encara perduren.
