Face-to-face

Be my baby és una cançó que impregna els racons més íntims de la nostra memòria. Va ser composada per Phil Spector, Jeff Barry i Ellie Greenwich, interpretada per The Ronettes i llançada al 1963. A Espanya, van ser “els Surfs” qui van fer l’adaptació al francès i al castellà poc després del seu llançament a EEUU. Era un grup musical de Madagascar molt popular al mon francòfon i de parla hispana dels anys seixanta. El públic habitual d’aquesta obra segurament no han sentit “Tú serás mi baby” a menys que descobreixin un single en la col·lecció de vinils dels seus pares o avis.
Nicco&Sunset productions ja havia debutat amb Paradise, muntatge d’Oriol Vila i Raquel Salvador amb la idea d’acostar els joves al teatre i ho van aconseguir amb gran èxit de públic i reposició inclosa. Potser un dels motius de tal èxit va ser la presència d’actors/actrius coneguts de la sèrie catalana Merlí. En tot cas, la idea de fer un teatre amb i per joves era molt necessari.
Com a Paradise, Be my Baby està dedicat al jovent fent servir un llenguatge actual i desenfadat incorporant paraules en anglès que, ens agradi o no, ja formen part del nostre vocabulari diari. Les representacions només es fan el divendres a la tarda a una hora adequada per adolescents. Ho vaig trobar una idea genial.
L’autor i director Oriol Vila ha sabut amb aquest títol i aquesta cançó incorporar a diferents públics. Ha sabut presentar amb gràcia i ironia temes tan antics com l’amistat, la nostàlgia, el retrobament, l’evolució de les vides del tres protagonistes d’una manera tan actual i moderna que ens hi identifiquem de seguida, uns personalment, altres en els fills, d’altres en els néts. Tots hi som d’alguna o altra manera. I això és fer teatre. Descriure la realitat actual amb el seu llenguatge desenfadat i a voltes descarat. Hi són també presents la dificultat de prendre decisions durant l’adolescència, les inseguretats, les pors, les defenses.
Crec que les Impuxibles amb el seu magnífic espectacle Limbo van donar el tret de sortida a la visibilització de la transsexualitat al teatre des del punt de vista íntim. En “Be my Baby” vam reconèixer el Bander o el Packer. També vam reconèixer la necessitat d’explorar altres opcions de viure la sexualitat. En aquesta obra però, el transgènere és viscut amb normalitat. La manera de transitar de Bàrbara Mestanza per diferents personatges és adorable. El seu moviment en escena i la seva versatilitat són meravellosos.
Les actrius Mireia Oriol (Blanca) i Nil Cardoner (Pepe) fan un magnífic treball, tan individualment com grupal.
Els canvis en el temps són ràpids i els recursos escenogràfics són utilitzats molt àgilment.
El públic, jove majoritàriament, va riure molt durant l’espectacle i ens vam aixecar tots al final aplaudint amb entusiasme.