El color blanc com a signe de benestar és l’escenari d’aquesta obra que ens porta a un món ideal al que tothom aspira. Per arribar-hi has de travessar moltes dificultats i hi pots deixar la vida. Un cop allà, no en pots sortir a menys que t’arrisquis a passar pels mateixos perills. És el món de les desigualtats, és la història de la immigració massiva, és el conte de mai acabar, és Caronte que ens porta a l’infern. El treball escenogràfic i de vestuari de Sergi Cerdan és magnífic i aconsegueix transmetre la solitud del que ha aconseguit arribar a la fita i a tocar de la felicitat que per molts és senzillament viure per sobreviure. Les diferents vivències d’una mateixa situació porta a un debat diferent, a la frustració i al drama.
L’autoria de Maite Bassa, Elisenda Ribó, Roger Ribó, Blanca Solé, Miquel Tamarit i Clara Sáez ens mostra el treball coral al darrera del qual s’hi noten moltes hores de pensaments, de pluges d’idees que volen arribar a un producte final que culmina en un treball potser massa ambiciós però a la vegada fàcil y senzill. El que segurament era una denúncia sobre la immigració, acaba sent un desig de canviar el món actual. Els voltors dels perills del mar s’acaben convertint en els voltors del capitalisme. És el perill de l’autoria col·legiada i respectuosa amb l’opinió de tothom. La direcció i dramatúrgia de Roger Ribó aconsegueix però, fer reflexionar sobre un debat actual que no ens pot deixar indiferents.
La composició musical de Clara Sáez retalla els leit motiv de manera molt clara i el violoncel acompanya el bon treball interpretatiu de Blanca Solé i Miquel Tamarit. Trobo a faltar algun altre moment musical com el de l’abraçada dels dos protagonistes. Caldria però fer un treball vocal profund i introduir les tres veus.
Gràcies al Festival Grec i a la encantadora Sala Badabadoc hem pogut presenciar aquesta peça sobre una temàtica actual i corprenedora.
