La productora teatral Sixto Paz (Pulmons, Història, Les coses excepcionals, Classe, etc) sempre ens porta obres que fomenten el debat a la sortida, que et sacsegen d’una manera o altra i que poques vegades tenen un missatge únic i absolut. Crec que Bèsties, de la britànica Monica Dolan, hi encaixa perfectament. L’autora planteja un cas realment polèmic –una nena de vuit anys li diu a la seva mare que vol posar-se pits- i a partir d’aquí no escatima en recursos dialèctics per criticar a una societat cada cop més sexualitzada, a uns mitjans de comunicació que jutgen abans de saber, a uns mecanismes socials que coarten però no rehabiliten… Potser es pren massa temps per justificar l’actitud de la mare, i en alguns casos utilitza alguns temes (les comparacions amb els nens i nenes transsexuals o els testimonis de Jehovà) només pel fet de provocar i crear més conversa. També utilitza una trama paral·lela –una mica minsa i poc desenvolupada- que ens va donant pistes de la vida personal de la terapeuta, protagonista única del relat.
I sí, defensant tot això hi tenim una actriu de primera, com no podia ser d’altra manera. Marta Marco exhibeix tots els seus recursos en un monòleg que es planteja com una conferència i que li dona poc joc escènic. Només es pot valer dels silencis, de les intencions i d’una gran creació de personatge, cosa en la que també hi té molt a veure la direcció precisa i metòdica de Pau Roca. En definitiva, un muntatge al que convé anar-hi acompanyat, ja que tindreu moltes ganes d’opinar a la sortida… encara que sigui fent un cafè o de camí al metro. Al final, Dolan s’acaba sortint amb la seva!
