El club Bilderberg, en realitat, no és un club. És una reunió, oficial i documentada, que té lloc, cada any, des del 1954. Aquesta trobada, a la que només s’hi pot accedir a través d’invitació, reuneix caps d’estat, banquers, membres de la reialesa, grans empresaris i directors d’alguns dels mitjans de comunicació més importants del món. És real. Existeix. No és cap mite. El que, tal vegada, ha esdevingut un mite és el tipus de poder que s’hi manega o les decisions que s’hi prenen.
Com a mite, és un fenomen del qual se n’han escrit llibres, pel·lícules i, fins i tot, alguna obra de teatre. La proposta que es pot veure aquests dies a l’Àtic 22 del Tantarantana va exactament d’això.
El tema que planteja l’obra és si tot el que succeeix al món —o les grans decisions— depenen d’aquest grup reduït de persones. Si les nostres existències són, en realitat, semblants a les d’una titella, els fils de la qual estan controlats per aquests grans poders que decideixen no només les fluctuacions econòmiques mundials, sinó també la moda que es portarà l’any que ve, o la pandèmia que col·lapsarà el planeta i incrementarà, encara més, la desigualtat creixent entre els cada cop més rics i els cada cop més pobres.
La proposta de Xavier Morató (autor, director i presència inquietant com a intèrpret a l’escenari) és original i fidel al seu estil. Transita hàbilment per moments de transcendència i reflexió, per contrastar-los, ràpidament, amb gags que fan que tot plegat esdevingui, per moments, una tragicomèdia; una caricatura que, de tan estripada i inversemblant, acaba convertint-se en una perfecta i acurada radiografia de la realitat.