L’any 2000 Stephen Daldry va dirigir Billy Elliot, una pel·lícula que va tenir un èxit immediat i que amb els anys es convertiria en el referent de tota una generació. El nen que volia fer ballet a l’Anglaterra minera de l’època Thatcher anticipava un segle en el que la lluita contra els estereotips guanyaria pes i força. Encara avui ens emociona veure la lluita de Billy per aconseguir ballar per sobre de prejudicis, masclismes ridículs, etc. I també ens alegrem pel descobriment de la homosexualitat per part del seu amic Michael, un aspecte que a la obra teatral es tracta d’una forma molt més clara que a la pel·lícula.
El musical que van crear Elton John i Lee Hall aprofundeix en alguns aspectes com el ja citat, però no deixa de banda els motors que sostenien el film: les classes de ballet del protagonista i les tensions provocades per la vaga de miners del 1984. De fet, la història transita tota l’estona entre el drama i la comèdia, aconseguint escenes de gran impacte emocional i deixant en el fons un regust una mica aspre. És evident que Billy, com tots sabem, aconsegueix el seu objectiu… però estem en els vuitanta i encara quedava molt camí per recorrer, sobretot en una societat com la britànica que encara trigaria molt a aixecar el cap.
L’espectacle musical que podem veure ara en el Victòria, a part d’una trama ferma i ben travada, ofereix una partitura molt inspirada i un treball escenogràfic que no s’està de res. Tenim diversos decorats que canvien ràpidament (el club on es fa boxa i ballet, la casa dels protagonistes, l’habitació del Michael, el teatre on es fan les proves d’accés, etc.) i encara queda lloc per a escenes on la imaginació i la fantasia donen pas a la màgia del musicals. Un vehicle de primera que cal pilotar molt bé per arribar a bon port. En aquest sentit, cal dir que els pilots són molts i variats, tenint en compte els dobles repartiments habituals en el gènere però afegint el tema dels actors i actrius infantils, que quintupliquen les possibiltats de canvi. Els nois i noies que vaig poder veure van fer un molt bon treball, carregat de grans dificultats, com en el cas del Billy. Però em va sobtar que les interpretacions adultes fossin tan irregulars, i en alguns cassos tan castisses. Un fet que em va treure, en més d’un moment, del poble miner que es vol representar.