El teatre Victòria ens brinda la possibilitat de gaudir d’un espectacle musical de primer ordre. Consolidat en les autèntiques capitals del gènere, Billy Elliot El Musical arriba a un Paral·lel que sembla ressorgir. Ja arribarà el dia, esperem, que les produccions pròpies i els espectacles en català omplin els escenaris d’una avinguda força maltractada els darrers anys. De moment, veure-hi les voreres plenes d’espectadors i sentir el ressò de les entrades exhaurides és ja una gran notícia.
L’escenografia és probablement un dels aspectes més rellevants de l’espectacle. Completa, constantment canviant, aporta l’atmosfera que cada escena necessita i confirma que es tracta d’un muntatge d’alta volada. A banda d’aquest aspecte tècnic, destaca l’actuació del jove protagonista. El paper s’adopta per torns per cinc diferents actors, ja que la llei estipula que els menors només poden oferir dues funcions a la setmana. Pel nivell mostrat a la sessió que vaig gaudir, endevino que els companys estaran a un nivell similar, és a dir, sublim.
De fet, la colla de nens i nenes que participen en l’espectacle són autènticament increïbles. La qualitat de les coreografies i les seves intervencions amb paper són encertades i àgils. Destacaria, per tendra, encertada i ben resolta, quan no era gens fàcil, l’escena en la que es troben en Billy i en Michael, el seu gran amic, a l’habitació d’aquest. La imaginació que desplega aquest fragment és genuïna, màgica, i fa que tots volem amb els seus protagonistes a realitats de somni. La professora, el pare, el germà i l’àvia d’en Billy estan perfectament interpretats, també, i són el contrapunt adult que situa l’espectador en un context de revolució i desesperació socials que sobrevola de forma permanent i que és per on gravita l’argument sencer. Precisament aquest és el punt que, al meu parer, grinyola lleugerament. El pretès ambient d’una castigada societat minera en mans d’una política sense escrúpols apareix constantment, però se’n va per l’aigüera quan algunes escenes presenten un humor més propi de l’España de l’Ayuso que de l’Anglaterra de la Thatcher. I la interpretació d’aquestes encara hi afegeix llenya al foc. Alguna cosa no quadrava, pel to, per les rialles o per la necessitat de traduir al castellà el llenguatge barroer de la classe treballadora que protagonitzava aquell moment històric. Malgrat això, l’espectacle meravella, perquè també parla d’altres revolucions permanentment vigents: la dels desitjos, els afectes, les emocions, i, en definitiva, del trencament d’uns estereotips i uns prejudicis de gènere que encara fan mal.