Després d’onze anys a Londres, quatre a Broadway i tres a Madrid arriba finalment al Teatre Victòria de Barcelona “BILLY ELLIOT El Musical”, un dels espectacles més aclamats del món i un imprescindible per tot amant del teatre musical. Dic finalment perquè han hagut de passar dos anys des de que es va anunciar la seva arribada a Barcelona i degut a la pandèmia va haver de ser posposat fins ara.
Ambientat en una ciutat del nord durant la vaga de miners de 1984/5,el musical narra la història del jove Billy Elliot, un nen nascut en una ciutat del nord d’Anglaterra en la qual els homes practiquen la boxa i treballen a la mina; de la mateixa manera,que les nenes es dediquen a fer classes de ballet. A Billy no li agrada la boxa, però no li queda més remei que practicar-lo com els altres nois de la ciutat. Però un dia Billy descobreix el ballet i en queda captivat. A partir d’aquí començarà la seva lluita davant la seva família i la societat masclista que l’envolta per tal de trencar etiquetes i estereotips sobre el fet de que la pràctica de la dansa no sempre va lligat a la homosexualitat.
El musical que es pot veure al Teatre Victòria mereix molt la pena d’anar-hi no sols pel seu missatge sinó també per la magnífica interpretació de tot el repartiment infantil, en la que nens entre vuit i tretze anys, sense cap mena d’experiència, van actuar com autèntics professionals.
MARC GELABERT (Billy Elliot) i NOAH ARROYO (Michael) són els dos actors que actuaven en la funció a la que vaig assistir . Escric el seus noms en majúscules perquè a part de fer-ho genial, estic segura que en sentirem parlar d’ells en altres ocasions. Marc Gelabert i Noah Arroyo són uns cracs de la interpretació. En Marc és un artista molt complert, té una veu increïble, una bona tècnica de ball i una interpretació del tot creïble; en Noah es va menjar literalment l’escenari, divertit, expressiu. El que he dit, dos cracs que es van posar al públic a la butxaca.
Malauradament no puc dir el mateix del grup d’actors professionals, que no van estar tan creïbles com els nens, tret de l’actiu Natalia Millán (Señorita Wilkinson) i l’actor Juanki Fernández (Braithwaite), la resta em va semblar que sobreactuaven i projectaven uns personatges que no tenien gaire a veure amb els originals.
Una part molt important dels musicals és la direcció musical i les coreografies. A Billy Elliot hi ha vuit musics tocant en directe. La música i les lletres d’aquest musical són meravelloses, i les coreografies espectaculars en les que gaudirem de diferents estils com el ballet clàssic, el claqué i la dansa acrobàtica. La versió espanyola d’aquest musical està inspirada en les coreografies de Peter Darling i les cançons d’Elton John.
La posada en escena és un altre aspecte a ressaltar. Escenografies que canvien constantment sense trencar el ritme del muntatge, i que ens traslladen de la casa d’en Billy, al gimnàs de boxa, a l’habitació d’en Michael,…
Aquesta obra ens parla de lluita i superació, de no rendir-se i d’intentar-ho tot davant els obstacles, de buscar qui ets en realitat, de triar entre el que volem o el que devem ser, de donar-ho tot per tal d’aconseguir un somni, d’acceptar que no tots som iguals, de vèncer prejudicis i d’intentar aconseguir que els somnis es facin realitat encara que ens assembli impossible.
“Billy Elliot. El Musical” ho té tot: una música meravellosa, una orquestra en directe, unes coreografies espectaculars, una posada en escena dinàmica, una historia amb un missatge al darrera molt bonic, unes melodies i lletres que us emocionaran, però sobre tot, unes interpreracions increïbles de nens, que tot i que no són professionals, canten, ballen i interpreten amb una desimboltura digne d’admiració.