Tenim tendència a exigir als musicals que es fan a casa nostra que siguin un reflex d’aquells que es fan a grans escenaris mundials com Broadway o el West End. Tenint en compte la inversió i la cultura de musicals que hi ha en aquests dos indrets, no és d’estranyar la seva dedicació, fet que aquí no es pot comparar.
Dit això, aquest és un dels musicals imprescindibles de la temporada, no només per la història -àmpliament coneguda per tothom que hagi vist la pel·lícula del 2000- sinó per tot el muntatge dalt de l’escenari, la música en directe i l’espectacular interpretació de tots els infants que formen part de la producció.
Recapitulem en la història: Billy és un nen a l’Anglaterra de Margaret Thatcher que, mentre veu que el seu pare i el seu germà es queden sense feina perquè estan tancant les mines, ell descobreix una passió per al ballet que no sabia que tenia a dins. Gràcies a la senyoreta Wilkinson, aprendrà la tècnica, però també a no deixar-se vèncer per les dificultats. I acompanyat pel seu amic Michael tot serà, a més a més, molt divertit.
L’escenografia és d’una qualitat extrema i la transició entre escenaris està fet amb molta cura i agilitat per no interrompre la narració en cap moment. Música en directe, que sempre és un plaer, i unes veus acurades i ben treballades creen el marc d’aquesta història. Tots els intèrprets estan a l’alçada, però cal destacar sense cap dubte als nens i nenes que formen part d’aquest espectacle. Amb una disciplina increïble i un talent incommensurable, cada intervenció de Billy, Michael, Debbie o qualsevol nena del curs de ballet o nen del poble es converteix és un autèntic esdeveniment.
Max Vilarrassa va ser el Billy Elliot del passi que vaig veure -n’hi ha 5 que s’intercanvien per funció- i va deixar amb la boca oberta a tot el públic, que comptava amb un gran nombre d’infants a les butaques. Una tècnica vocal acurada i, sobretot, una manera de ballar i moure’s sobre l’escenari que deixa en segon pla a la resta d’intèrprets. Força, sensibilitat i treball és el que desprèn el seu Billy. Si continua així, té un bon futur.
Tot i que Billy és el centre de la producció, ha de fer-se a un costat quan el seu amic Michael entra en escena. Ja em tenia enamorada a la pel·lícula, però al musical és un roba-escenes impressionant. Angel Olaya, el Michael d’aquest passi, es fica a tot el públic a la butxaca només sortir a l’escenari. Amb la seva naturalitat i gràcia es fa estimar per tot el pati de butaques, i amb el seu número de lluïment -no avançaré res més- ens acaba de confirmar que és una estrella en potència.
Davant d’aquest potencial infantil, els adults queden una mica eclipsats i deslluïts, però el seu paper real és el de ser el marc dels protagonistes.
L’única cosa que grinyola una mica en aquesta obra és l’adaptació del text en algunes ocasions, però queda totalment aplacada per la resta del muntatge. Marxes del teatre amb un somriure perpetu al rostre i amb ganes de comprar-te unes sabates de claqué… cal res més?