Tot i que, a vegades, ens sembla que el panorama teatral no surt del normativisme blanc, heterosexual i masculí, el cert és que, a poc a poc, encara que sigui en espais petits, estem veient com la cartellera s’està obrint a la diversitat i les minories. Un bon exemple d’aquest camí cap a la inclusió és Blackface, el nou espectacle de Silvia Albert, que, després de l’èxit de No es país para negras, torna amb un monòleg còmic igual de crític i punyent. Amb un caràcter tan fresc com reivindicatiu, l’actriu fa una sàtira social i política sobre algunes de les tradicions racistes amb les quals hem conviscut al nostre país al llarg de la història sense donar-li gens d’importància, fins al punt que moltes d’elles encara duren. Albert domina perfectament el to, el discurs i les metàfores com a instrument narratiu, aconseguint, a través de diferents escenes i personatges, articular una descripció sobre el problema endèmic de la nostra cultura que és la base de l’odi i la discriminació. Potser Albert confia massa en la força de qui se sap en possessió de la veritat i, per tant, pot semblar que construeix un missatge exclusivament per a una audiència ja convençuda. En qualsevol cas, en un moment polític amb tants retrocessos ideològics és més que necessari repetir fins a la sacietat allò que creiem ja saber; especialment, quan la realitat està lluny de posar-se a l’altura de les lliçons, en principi, ja apreses.
Enllaç copiat!