Després de No es país para negras, Silvia Albert Sopale torna a denunciar el racisme alhora que inaugura la nova temporada de la Sala Fènix amb la seva nova creació. A través d’un to humorístic àcid i provocador, qüestiona la pràctica del blackface, és a dir, quan una persona blanca es pinta la cara de negre per representar aquesta raça. Un exemple de com la representació pot ser utilitzada per a ridiculitzar la diferència i perpetuar així els privilegis del sector dominant.
Però més enllà de mostrar-nos alguns exemples pròxims d’aquesta pràctica, com són el cas de la Negra Tomasa o el Carnestoltes d’Alcoi, l’espectacle anirà destapant “altres vergonyes” de casos en els quals la raça blanca ha fet servir a la negra amb finalitats caricaturesques i d’espectacle, propagant així la visió eurocentrista del món. Sarah Baartman o el Negre de Banyoles en són dos bons exemples.
Amb aquesta interessant temàtica sobre l’escenari la intèrpret va saltant d’un personatge a un altre a través d’una carismàtica mèdium que dona cos als diferents personatges, alguns reals i altres ficticis, d’aquest relat. Una mescla de teatre còmic, tràgic, documental i social amb una clara voluntat de conscienciació i denúncia. Una obra amb un ritme ascendent que malgrat comptar amb una arrencada una mica difícil, va guanyant en interès conforme entra en contingut i fa servir interessants recursos narratius i escènics. Finalment l’obra arriba a un clímax en el qual la creadora, en una mostra d’enginy i apoderament, fa un interessant gir a través una coneguda icona de la ciutat de Barcelona.
En definitiva, una obra que més enllà del seu enginy escènic val la pena pel seu contingut polític, demostrant la importància que cada col·lectiu es representi a si mateix. Perquè si cada lluita mereix el seu espai en la cultura, ja és hora que li ho cedim també a la negra.
