Tot i que hi ha un regust llunyà a Dulce Chacón i Benito Zambrano en aquesta obra (La voz dormida, Solas) podem assegurar que Alejandra Jiménez Gascón -actriu i autora de la peça- ha aconseguit un text de plantejament original i de magnífica resolució. Si un no sap res d’aquesta Blanca Desvelada potser anirà perdut durant el primer quart d’hora, però aviat tot comença a encaixar i al final veiem que el munt de personatges interpretats per Jiménez no estan només per demostrar el virtuosisme de l’actriu sinó que serveixen a la història de forma admirable. I és precisament la bona dramatúrgia i l’encertada direcció de Montse Bonet el que fa que estiguem davant d’un espectacle rodó, i que sortim del teatre emocionats, estimant a tots els personatges… i també a aquesta actriu meravellosa.
El que fa Alejandra Jiménez Gascón a dalt de l’escenari és realment formidable, ja sigui per la netedat dels seus canvis de registre o per l’emoció i la veritat que desprenen totes les seves intervencions. Estarà en escenaris de petit format, que és el que requereix la peça, però l’execució del seu monòleg no té res a envejar a la de Blanca Portillo a El testamento de Maria o a la d’Esperanza Pedreño a Mi relación con la comida. Aquesta està essent una gran època de monòlegs, perquè si sumem els d’Acorar o Terra baixa podríem dir que estem davant d’un fenomen digne d’estudi, impulsat segurament per la crisi però també per actors valents que s’atreveixen amb tot.