Curiosament, se m’havia escapat aquesta obra les altres vegades que ha passat per Barcelona, que són unes quantes, i quan em vaig assabentar que tornava a estar de nou a la ciutat, allà que vaig anar-hi! Per molt que hagis llegit i per molt que t’hagin dit que Blanca Desvelada és una peça imprescindible, sempre vas amb la “por” al fet que no t’agradi tant com esperes.
Però no és el cas, aquesta obra no defrauda. Alejandra Jiménez-Cascón realitza ella sola un desplegament de personatges brutal, transaccionant de l’un a l’altre magistralment. No necessita a ningú més, es basta i se sobra perquè, com a espectadora, tinguis la sensació que la història te l’estan contant entre diverses actrius en escena. I quina història la que ens transmet! Plena de profunditat i emoció: aprofundeix molt en els sentiments (negatius i positius) de tots els personatges, en una història que et porta per un viatge emocional variat, alhora bonic i trist, graciós i amb punts de connexió possiblement amb la teva pròpia història.
A nivell d’escenografia, és senzilla al mateix temps que molt simbòlica, l’actriu se situa a una ‘caixa’, dins de la qual succeeix tot. Ella potser intenta escapar en moments de tensió, estrès, i podem sentir aquesta sensació d’asfíxia, ho juga molt bé.
Alejandra Jiménez-Cascón podrà fer mil vegades aquesta obra, i mil vegades hauria d’omplir cada actuació. Ja sigui perquè gaudeixes d’un exercici teatral excel·lent, perquè et commouen les històries explicades des de la veritat, perquè t’agrada descobrir petites joies que brillen o perquè vulguis trobar la teva pròpia raó per a gaudir-la, no et pots perdre el muntatge de Blanca Revelada.