L’any 2019 el dramaturg Juan Mayorga va entrar a formar part de la Real Academia de la Lengua Española, i ho va fer amb l’obligat discurs d’ingrés. Aquell discurs, que versava sobre la importància del silenci en el teatre, s’ha reconvertit ara en un espectacle que ha tingut gran èxit a Madrid i que ja ha esgotat les entrades al TNC. Teatralitzar un discurs o recrear la teatralitat de la situació (Informe per a una acadèmia, de Kafka, sense anar més lluny) sempre sembla una tasca impossible, però al final els resultats poden ser sorprenents.
Mayorga ha utilitzat el seu text, però li ha donat completament la volta al fer que una actriu es faci passar per ell. Aquest artifici, aquesta petita trampa, ja ens acosta més a la teatralitat… però a més l’autor hi introdueix l’humor i una mirada irònica –i escèptica- sobre les seves pròpies paraules. Unes paraules sàvies, eloqüents i, en ocasions, incomprensibles, com molt bé apunta l’actriu quan ja s’ha desfet de la careta i afronta el seu propi discurs, més proper als exemples teatrals i a les escenes reals. Una filigrana que no es podria realitzar si no tens al capdavant a una actriu tot terreny, d’aquelles que només amb la presència poden omplir tots els silencis.
Blanca Portillo apareix a escena com un personatge d’una altra època, com una mena de Buster Keaton o qualsevol altre actor del cinema mut (interessant decisió). Durant uns moments, el silenci impera a l’escena… però de seguida un torrent de paraules comença a envair-ho tot. La capacitat de l’actriu per dotar d’humanitat a un discurs de caire lingüístic és realment prodigiosa, però també ho és la seva utilització de la veu i del gest precís, així com la versatilitat a l’hora de canviar de registres i personatges. Veure a la Portillo passar per Antígona, per Creont, per Bernarda Alba, Sancho Panza, el Gran Inquisidor o Hamlet és d’aquells plaers que mai voldries que acabessin. És com anar al concert del teu intèrpret favorit i que canti tots els grans èxits.
No es pot negar que l’espectacle s’allarga en excés i que li hagués vingut bé una retallada. Tampoc es pot negar que hi haurà públic que igual no busca que li facin una dissertació sobre el silenci. Però, sigui com sigui, tampoc es pot negar la qualitat global del muntatge, en el que la il·luminació i els efectes sonors acaben tenint una importància que en un principi l’espectador no espera.