Impactant i corprenedora

Produïda pel Centre de les Arts Lliures, aquesta peça multi-escenes que es presenta simultàniament al Tantarantana està dirigida per Roberto Romei. Les dues representacions tenen en comú la traductora (Helena Tornero), els professionals de l’escenografia (Roger Orra), del disseny de llum (Jordi Baldó), de la fotografia (Roser Blanch), del disseny gràfic i vídeo (Carme Gomila i Marc Homar) i del disseny de so (Gerard Marsal Norte).

Ja havíem vist la versió [Blank] joves i continuo afirmant que és una excel·lent idea la d’Alice Birch d’escriure escenes i donar llibertat a les direccions de muntar-les com vulguin. I també felicito a les dues sales per fer simultàniament escenes que tenen algun tipus de vincle. En algunes és la mateixa escena en forma de mirall, per això crec que és molt interessant veure les dues peces.

Alice Birch és valenta, atrevida, descarada. Malgrat la seva joventut demostra una gran maduresa mental i artística. Birch capgira l’ordre natural de les coses, estripa, ho esqueixa tot per deixar-te sense alè. La direcció en aquest cas de Roberto Romei ha sabut donar tota la força dramàtica que cada situació requereix. Els intèrprets, Elena Fortuny, Laura López, Francesca Vadell i Dani Arrebola estan tots a l’altura del text la qual cosa no és gens fàcil.

Tots són històries de relacions familiars trencades o que no s’han arribat a teixir mai, de fills i filles perduts, no recuperats o que han acabat amb morts violentes. Són escenes molt descarnades en què es parla de la pèrdua, de la mort, del silenci, de la por. No hi ha lloc per la tendresa ni manifestacions sanes d’amor però si que hi ha molta culpa, ganes de redimir-la i una gran quantitat de tristesa i desesperança. Són temes universals però la dramaturga ha sabut demostrar el seu domini del temps, de la ironia i de la sorpresa. Són històries que no estan allunyades d’algunes realitats però una darrera l’altre i totes juntes són difícils de pair emocionalment però des del punt de vista teatral, són una meravella.