Blues és una obra teatral escrita per Sergi Pompemayer, però dirigida per Norbert Martínez i produïda per la Sala Beckett i La Brutal. Gemma Brió, Eduard Buch, Esmeralda Colette i Xicu Masó són els que donen veu als quatre personatges principals, els quals representen excel·lentment la vida familiar quotidiana exposada a una situació excepcional, com pot ser un atac terrorista.
L’obra compta amb un atrezzo espectacular, al qual no li falta absolutament res. Inclús, la funció es suporta en determinades ocasions en un muntatge musical i audiovisual molt potent també. Aquests dos elements comunicatius fan que l’espectador no tingui que imaginar res més enllà de la paraula i el gest. És per aquest motiu, que en l’obra és molt més important la paraula que l’acció en si.
Encara que l’espectacle contingui poca acció i la paraula es converteixi en la protagonista, l’obra no perd en cap moment dinamisme, ja que els monòlegs i les conversacions estan plenes d’expressivitat, emotivitat i força. En aquesta funció la paraula es converteix de manera brillant en la pròpia acció.
Un aspecte negatiu a remarcar, relacionat amb l’anterior, és que, en determinades escenes, l’espectacle adquireix una noció simbolista en la que no sempre queda del tot clar que es pretén transmetre. Encara que aquestes situacions queden una mica en l’aire, el sentit general de l’obra no es veu alterat.
Com a conclusió, cal destacar que es tracta d’una obra que a través de la potencia de la paraula és capaç de representar de manera molt real els problemes d’una família qualsevol, apropant-se així al públic. Per tot això esmentat, es considera que és una obra altament recomanable, ja que a més a més els temes tractats són de total actualitat i aconsegueixen que l’espectador es vegi reflectit i reflexioni sobre ells.