Aquest cop amb una mica de retard he anat a veure “Blues” a la Sala Beckett, un text de Sergi Pompermayer dirigit per Norbert Martínez.
Aquest text forma part del cicle “Terrors de la ciutat. Escenaris de conflicte i por” organitzat per la Sala Beckett. I aquest cop aquest text parla d’un escenerari en conflicte, la família. I com a petit Mcguffin tenim un atemptat terrorista que s’utilitza al final per desenllaç de l’obra.
Amb un inici possiblement una mica lent, ens presenten els quatre protagonistes (i un cinquè que no veiem) necessari per poder-nos explicar la seva propia visió de la realitat i poder compendre el que realitzant en el àmbit familiar (i professional). A partir d’aquí, ja tenim els sentiments amagats que van apareixent de mica en mica fins a expulsar en odis amagats, picabaralles i ports de la realitat familiar.
Un treball excel·lent que recomano per moltes raons. És d’aquelles obres que ens fa reflexionar sobre el que hem vist, i fins i tot preguntar-nos què hauriem fet nosaltres en cada una de les opcions que ens donen. La nostra feina és el més important? Fem tot el possible per la nostra parella? La veritat o salvar-nos el cul davant una cagada? Fins a quin punt podem arribar en segons quines situacions?
En definitiva és una història a ritme de Blues, un ritme d’unes notes amb petites progressions. Com el Blues, és una obra trista en el seu conjunt (tot i tenir moments tendres i d’altres que ens fan somriure). Com en la música, l’obra ens ofereix preguntes i respostes que de mica en mica anem descobrint fins arribar a altres generes.
Si vols veure la resta de l’oponió sobre BLUES, mira’t l’enllaç