Bodas de sangre és un d’aquells textos màgics que només Lorca sabia fer, però el que em vaig trobar a la Biblioteca no em va aconseguir transmetre tota la grandesa i la força d’aquesta tragèdia.
D’una banda, em va costar molt connectar amb la història d’uns personatges molt joves (22 anys, diuen al text) interpretats per actors de molta més edat. Malgrat la seva bona feina, el resultat era massa cerebral, massa madur, massa adult, quan la història que tenim és totalment visceral, passional i embogida.
De l’altra, la posada en escena la vaig trobar bonica però absolutament freda. Escenari despullat, els intèrprets sempre lluny, els tempos (i la cadència del text) excessivament allargassats i, de contrapunt, una música que a estones resultava repetitiva i fora de lloc.
Per últim, un cavall que vol ser força, llibertat i rauxa, però que no és més que un animal dòcil i domesticat que, en algunes escenes, resulta fins i tot sobrer.
En resum, un muntatge irregular, amb moments de gran bellesa, però que no emociona, no posa la pell de gallina ni entela els ulls, i només torna a posar de manifest el desig de Broggi de destacar sempre per sobre del text.
