Enric! Enric! I una mà que s’enlaira i saluda. Som capaços de canviar els nostres codis de comunicació habituals per adaptar-los a persones que en tenen uns altres? La diversitat funcional a escena per apropar realitats que potser no tenim en el nostre dia a dia. La companyia dels Pirates ens mostra a partir de les seues pròpies vivències com a companyia i, concretament de les del seu escenògraf, Enric Romaní, com és la vida d’una persona que pateix sordesa des de petit.
Una obra senzilla però completa, ja que hi ha text, cançó, moviment, projeccions amb fotos i testimonis de l’entorn de l’Enric,…Un mix de diferents disciplines per arribar a comunicar, al seu temps, el que volen fer arribar al públic. Potser per això, la sent una mica esfilagarsada. Tot i estar molt clar el fil conductor i que tot gira entorn a un mateix discurs, és cert que potser em va faltar una mica més d’unió del conjunt. Hi ha diversitat de nivells i estils segons escenes. Tot i així és cert que d’aquesta manera, totes podem trobar com a espectadores un llenguatge que ens interpele en més profunditat, l’estil comunicatiu adient per a cadascuna. A més el ritme és correcte, de manera que ens passa d’una manera agradable i té una durada justa.
Una manera fresca i amena de conèixer des d’una altra perspectiva el món de les diversitat funcional.