“Bonus track” entra pels ulls i les orelles. L’escenografia enganxa des del primer moment, et transporta, et dona pistes del temps que passa, et facilita molt la comprensió del text tot i que no hi ha massa a comprendre. És senzilla però molt impactant pel dinamisme del canvi d’escenes. Quasi bé estàs només atenta a les portes, a les lletres il·luminades del terra, a les pantalles del fons i a les entrades i sortides dels actors i actrius cap a espais dissimulats. És original i molt actual perquè utilitza els mitjans tecnològics que tenim a l’abast. Un molt bon treball d’escenògrafs. Els autors d’aquest espai escènic són José Novoa i Paula González, la il·luminació és de Mingo Albir i el so de Jordi Busquets.
Carol López és actualitat. No pot ser d’altra manera. El teatre actual ha de tractar els temes del moment. Entre els 40 i els 50 els temes que apareixen en els grups són la malaltia, la mort, les separacions, conflictes amb els fills, embarassos tardans, herències, dificultats a la feina, fracassos i també secrets ocults que apareixen inoportunament. La pandèmia també hi ha de ser present. El grup d’amics gaudeix pel sol fet d’existir com a grup.
Hi ha moments musicals d’una gran tendresa com “que t’ acompanyin els ocells, que t’acaronin els estels”, de Llach o “It’s not going to stop” de Aimee Mann tot i que n’hi ha d’altres que són supèrfluus, que trenquen el ritme i no aporten gaire cosa més a la història.
Els tres actors i les tres actrius fan un conjunt molt homogeni tot i que vull destacar a Dolo Beltran, Paul Berrondo i Vicenta N’Dongo. Ho he vist en línia des del sofà de casa, tal i com ens ho ofereix el T Lliure a causa del confinament. Aquest format m’ha permès gaudir de la proximitat de les mirades i les expressions de la cara. M’agradaria però, viure la sensació del directe.