Anar al teatre és com anar a viure una experiència única que dura només l’estona que l’espectacle està viu, ja pot ser una hora o més. És un moment irrepetible, perquè encara que l’endemà es torni a fer l’obra, aquesta no serà igual: ni hi haurà el mateix ambient ni tampoc el mateix públic, a més de totes les qüestions petites que poden produir-se de manera diferent per molt que s’hagi assajat. Aquesta és l’autèntica grandesa del teatre en viu, que és irrepetible.
El Col·lectiu Desasosiego torna als escenaris amb Breu visita a la gola del llop, un local de bingo on cada nit s’acull a les persones que volen temptar a la sort i que troben en aquest espai i el seu personal un lloc on sentir-se part d’un tot. L’espectadora arriba com una jugadora en un nou dia… i explicar més seria imperdonable, perquè la incertesa de què passarà és l’ham més potent que té aquesta companyia.
Com ja va ocórrer a Un segundo bajo la arena, en aquesta producció la sorpresa de cap a on anirà la narració o la interacció amb el públic és el seu gran atractiu i la raó principal per la qual funcionen tan bé els espectacles de la companyia. És igual per on es pensi l’espectadora que anirà el relat, perquè de ben segur no l’encertarà. Aquesta originalitat, la rapidesa del text i la posada en escena mantenen al públic atent i hipnotitzat, l’agafen i no el deixen marxar fins al final. Cal que el públic es deixi portar i formi part de l’espectacle perquè sinó, l’experiència no és total.
La relació de complicitat entre l’espectadora i els i les intèrprets és imprescindible i és la clau perquè tota la narració funcioni i es creï un ambient màgic. Alex Solsona, Carla Coll, Àrid Soldevila i Gaspar Corts fan un treball increïble desapareixent rere les personalitats dels seus personatges, d’aquests treballadors/es del bingo que, servicials i amb un somriure sempre a la cara, s’han convertit en un element més el local perdent la noció del temps i la realitat.
Una posada en escena aparentment senzilla que acompanya amb pocs elements i un muntatge de llums i so molt acurat, ajuden a transportar al públic a una història que té un rere fons més profund del què podria semblar: la solitud i l’envelliment com dos elements que s’uneixen i és difícil visualitzar-los i combatre’ls. Uns personatges atrapats en el temps i la desídia, en el dia a dia que, tot i intentar-ho, no aconsegueixen seguir endavant.
És cert que és la mateixa estructura i fórmula que s’utilitzava en l’anterior espectacle i potser això pot fer que l’element sorpresa no ho sigui tant, però igualment l’obra aconsegueix immergir al públic com a entitat col·lectiva que, més predisposada o no, acaba creant un escenari bastant proper a la realitat d’un saló de bingo ple de desconeguts/des.
És un obra divertida, compartida i molt participativa que deixa un regust de felicitat i d’haver viscut un moment únic.