Traslladar mons onírics, surrealistes o definitivament molt personals a dalt de l’escenari sempre és complicat, sobretot perquè hi ha el perill de caure en llocs comuns o de pecar, fins i tot, de certa cursileria o d’una aclaparadora buidor. No és el cas de Saara Turunen, que té molt clares les seves idees i que recrea el seu particular univers amb mà ferma. No perd de vista el missatge o missatges del seu discurs, aconsegueix una interpretació coherent i cohesionada, aplica una estètica retro que afavoreix el conjunt i fa un hàbil ús de la il·luminació i l’espai sonor.
Entrar en el món de Turunen pot resultar complicat, o si més no pot desconcertar a l’espectador més acostumat a històries realistes i molt mastegades. La directora, en canvi, ens convida a volar i a deixar-nos endur per escriptores bigotudes, animals que parlen i ànimes que se separen del cos i tenen vides independents. Tot i que la forma ens pugui confondre, s’identifiquen molts dels problemes que envolten a la dona dins de la nostra societat, així com moltes qüestions sobre el fet d’estimar i ser estimat. Una peça imprescindible de la present temporada teatral.