Castellucci és un autor que abans d’entrar al teatre ja et condiciona i suggestiona, amb advertiments i petits missatges que et fan encarar la funció des d’un altre punt de vista. Recordo que abans de veure Sobre el concepte de rostre… advertia sobre l’olor a excrements que podia molestar als espectadors, i aquí ens recomana agafar uns taps per a les orelles ja que diu que el so de l’espectacle pot ocasionar lesions greus. Una mica de raó hi ha -els seients de les primeres files vibraven per efecte del so- però el que està clar és que tota aquesta litúrgia forma part de l’espectacle. De fet, entrar a un muntatge d’aquest director és lliurar-se a una cerimònia que sempre té alguna cosa de místic, d’entrega absoluta. De fet, els referents religiosos abunden en tota la seva producció.
I com si fos una comunitat religiosa, Bros ens presenta un grup de policies que actuen i es comporten com un veritable organisme. És cert que l’obra parla de l’autoritat, de la violència infringida per un grup que actua amb fe cega, i que de seguida pot vincular-se a la polèmica sobre les violències policials. Però crec que seria un error quedar-nos només aquí. Castellucci ens planteja el fet de l’obediència a un òrgan superior, sense qüestionar ni rebatre res, i ja sabem que això es pot aplicar a molts aspectes de la societat actual.
D’altra banda, l’estètica del creador italià és sempre grandiloqüent i grandiosa. Opta per un escenari negre i pràcticament nu, però en el que no paren d’entrar i sortir elements. A més, els efectes de llum i so són realment hipnòtics. L’espectacle no dona treva, i els quadres plàstics -sovint violents i esfereïdors- són mostrats amb una bellesa pictòrica que a estones em recordava l’estètica de Dimitris Papaioannou, també vist en altres edicions del Grec. Realment, Castellucci mai deixa indiferent. Aquest cop, tampoc.