El llegat que va deixar Joan Brossa és únic i inigualable. Tenim la gran sort de tenir-lo i de que hi hagi un teatre que el conservi i el mostri al món, perquè la seva obra escènica transcendeix el text i aposta pel joc, la poesia i la màgia. Un teatre que encara emana originalitat i modernor, tot i que Brossa ja era un modern en els anys seixanta i setanta… Un teatre al que cal tornar de tant en tant per entendre la importància del surrealisme i de l’absurd a la literatura catalana en general, i en les arts escèniques en particular. Un fet que potser s’oblida sovint, però que cal reivindicar.
La companyia Dei Furbi, que arriba a l’espectacle número deu, era una de les més indicades per fer aquest espectacle que beu de tota l’obra de Brossa però que no en tria cap de particular. De fet, es tracta d’un compendi d’escenes i esquetxos que van evolucionant cap a un nexe comú, i que ho fan a base de jocs de paraules, cançons, imatges potents, titelles i algun que altre streaptease històric –petit homenatge a Crhista Leem– a l’estil brossià. Un espectacle d’aspecte naïf, amb un cert punt d’ingenuïtat i puresa, però amb un fons que reivindica molt bé a l’artista i que comprèn tota la seva idiosincràsia teatral i poètica.
Queralt Albinyana, Anna Alborch i Marc Pujol es posen al capdavant del text i es lliuren a ell amb tota la llibertat que es requeria. En aquest sentit, la directora Gemma Beltran torna a demostrar que sap molt bé com aconseguir espectacles polits i plens d’ànima. Una ànima juganera i optimista, com la de Brossa…
