Bruels és una història rural que reflexiona sobre el passat i la memòria. Situat en un Empordà idíl·lic, com si des dels ulls d’un nen el veiéssim, relata la història d’una casa i els seus habitants. Aquest relat que es narra en tercera persona s’intercala amb passatges relatats en primera persona pels quatre intèrprets en escena, fins a arribar a un interessant gir final.
Aposta per la construcció d’una atmosfera delicada, relaxada i una miqueta malenconiosa. L’ús del vídeo en escena i l’espai lumínic destaquen en aquesta construcció, donant-li un tractament visual molt interessant. La interpretació dels actors, o més aviat la seva intervenció ja que es representen a ells mateixos, li dóna a la peça un punt de quotidianitat, buscant la complicitat del públic.
D’aquesta manera Oriol Morals i Pujolar construeix una espècie de Twin Peaks o Macondo català on tot sembla estar en calma però al mateix temps en perill. Però més enllà de la creació d’aquesta captivadora atmosfera el relat sembla no transcendir molt més allà, quedant-se en una anècdota curiosa que semblava portar-nos a un altre lloc. En definitiva, una bona posada en escena que flaqueja a nivell narratiu.