Estrena del nou espectacle de Bruno Oro. Sembla que tot ha de sortir bé però sembla que al final no és així (però amb un final dolç). És una obra que partint d’una premissa (la immortalitat) i amb el text de Alejo Levis/Marc Angelet i la direcció de Marc Angelet ens ofereixen un munt de personatges que gaudeixen, pateixen i s’enfronten a la gran celebrada immortalitat.
Tornem a un nou espectacle de monòlegs i on hem de riure, ja que és el que s’ha vingut al teatre. Sempre que vaig a un d’aquests monòlegs em temo el pitjor (i a vegades així ha estat), però aquest cop no. La veritat és que el desdoblament en la multitud de personatges del Bruno m’ha agradat.
Segons sembla és el primer espectacle en solitari de Bruno Oro, tot i que sembla que l’he vist més d’un cop en solitari. És el que fa veure’l a la TV en els gags dels diferents programes de TV3.
Com a l’osset de llaminadura que és l’inici d’aquest viatge, m’ha semblat deliciós. Tot i tenir diferents moments d’alt i baixos, la veritat és que la forma en que ens ha presentat aquesta immortalitat ha estat molt eficaç.
Amb un ritme inicial una mica lent, de mica en mica va creixent i llavors no decau en cap moment. Amb personatges, moments i amb el convidat de la Mort, el text no decau i genera alguna de les escenes que segurament recordarem.
I que va pasar a l’estena? Doncs pots veure-ho a l’enllaç