Parafrasejant el títol d’una sàtira ja quasi oblidada de Dürrenmatt (Plet per l’ombra d’un ruc), el burro protagonista comença a parlar amb la seva ombra el dia en que un incendi el deixa aïllat enmig de l’era. Diuen que quan un veu la mort de prop se li projecta la pel·lícula de la seva vida, però en aquest cas apareix tota la història d’aquests èquids d’orelles llargues a partir del que ha dit d’ells l’art i la literatura. Es comença per les faules, molt populars entre grecs i romans, per passar després a llegendes i petites històries medievals, com la de Fra Anselm Turmeda. No hi faltaran les referències a El somni d’una nit d’estiu, Don Quijote de La Mancha o Platero y yo.
L’obra fa un repàs a la història de la humanitat, aprofitant aquells moments en que els ases també compartien protagonisme amb l’home. Una peça divertida a estones, un pèl estirada en d’altres, i sobretot molt delicada i elegant a l’hora de seleccionar els textos representats. Potser s’hagués pogut escurçar una mica tota la primera part i també hauria estat bé buscar una escenografia que permetés la visibilitat a tota la platea (totes les butaques de l’extrem esquerre ja es poden anar oblidant de veure l’ombra, perquè queda oculta fins gairebé el final). Un altre tema a millorar seria la sonorització dels instruments i també dels dos actors acompanyants, que a moments queden com en sordina.
No seria just acabar el comentari, però, sense parlar del gran artífex de l’espectacle i autèntic reclam per acostar-se al Romea. Em refereixo al gran Carlos Hipólito, que aquí torna a donar una petita lliçó teatral. La seva perfecta dicció, el seu to emotiu i empàtic, així com el seu gran saber estar, converteixen la seva interpretació en una bona mostra de tot el que pot fer en un escenari.