L’ús del llenguatge i les paraules és canviant. Alguns termes sempre han tingut el mateix significat, d’altres han mudat en versions més o menys amables, però alguns s’han convertit en armes verbals.
Aquesta producció comença al pati d’una finca on desperta un burro que, sorprès per les flames d’un incendi, dona inici a un gairebé monòleg sobre el seu origen i el pas del temps per la seva espècie amb l’ajuda de textos clàssics sobre els ases. Durant aquest relat anirà perfilant la perversió de la paraula i el tracte atorgats als èquids.
Álvaro Tato aborda aquesta obra de manera original no densa i de difícil enteniment com podria semblar en un primer moment. L’elecció dels textos en què es basa és audaç i combina perfectament moments divertits amb reflexions més profundes. Tot i això, una part d’aquesta narració cau en un error bastant previsible quan alguns textos tendeixen a allargar-se, precisament aquells que tenen una atracció més esquerpa per part del públic. És en aquest moments -especialment el viatge a Roma- que l’espectadora desconnecta i perd el fil del viatge narratiu que l’estava despertant interès. El ritme i els relats tornen a agafar volada i permeten que fins al final hi hagi una atenció autèntica, però no deixen de pesar els passatges densos que es queden a la recàmera de la memòria.
Una escenografia funcional, que fa a l’hora de teatre i bastida de músics i cantants, juga amb el disseny de llum i ombres per crear personatges i dona’ls-hi vida. Però si és cert que l’encabiment d’aquest escenari no acaba d’estar ben enquadrat, i algunes de les escenes fetes amb aquesta tècnica no s’acaben d’apreciar.
Carlos Hipólito, com a Burro protagonista, és un narrador magnífic. La manera com modela les paraules i l’escenari per atrapar al públic i que estigui atent, com si d’un conta contes es tractés, meravella i s’agraeix. Provoca una complicitat amb l’espectadora que l’acompanya en el trajecte i espera que la sorprengui amb alguna faula brillant.
Manuel Lavandera a la guitarra, Fran García a la bateria i veus, i Iballa Rodríguez a la flauta i veus, acaben d’enquadrar aquest relat ple d’imaginació.