Possiblement dos del aiguaforts més coneguts dels Caprichos de Goya es el de Si amanece, nos vamos, que ens parla de l’obscurantisme i les creences en éssers diabòlics i d’ultratomba, i el de El sueño de la razón produce monstruos, que també ens parla d’aquesta ignorància i obscurantisme de l’Espanya de començaments del segle XIX. La fantasia alliberada sense raó o l’absència de filtre, en aquest cas: de la racionalitat, que permet que s’alliberin tota mena de monstres. Ara bé, en el cas d’aquesta Burundanga de Jordi Galcerán ens adonem que El somni de la raó produeix comèdies.
La raó, però, també es pot traduir en aquesta prudència i mesura de les relacions humanes. Aquesta prudència és la que ens permet saber quan ens hem de pronunciar i quan no, i la mesura és, per extensió, la resposta a aquests enunciats. En el somni de la raó, on tot es relativitza, és quan podem pronunciar-nos perquè les respostes seran les que seran, però després no hi haurà cap mena de conseqüència. Doncs tot quedarà diluït als braços de Morfeu i les respostes quedaran enlaire. Només els que no dormien, les coneixeran, i els que dormen, pensaran que, com a molt, ha estat un somni. Gairebé com si es tractés del drama més universal de la literatura espanyola, el La vida es sueño de Pedro Calderón de la Barca.
Ara bé, la comèdia de Galcerán, és molt més directa que no pas retòrica sobre el que és veritat i el que no ho és. El plantejament de poder fer ús de l’escopolamina, altrament coneguda com burundanga, per a poder parlar sense filtre i conèixer la reacció dels que ens envolten, que es troben en un estat pseudohipnòtic que fa que passat un temps, aquests no recordin absolutament res. L’ambigüitat moral que produeix aquesta substància emprada en els altres és del tot revelador. Doncs, afortunadament, el seu motiu habitual, que és l’abusiu i sexual desapareix, per a revelar-nos quelcom més simple com és saber si algú t’estimarà per damunt de totes les circumstàncies. Ara bé, el monstre que s’allibera i les revelacions del tot inesperades que fan que tot esdevingui un vodevil de corredisses i mitges veritats que, només amb la pregunta adequada, es tornen del tot veritat.
La peça és un precís mecanisme de rellotgeria que funciona a la perfecció, on els actors funcionen com les seves agulles, apuntalant tota acció segon rere segon sense que hi hagi temps mort en una acurada direcció on els dobles sentits són del tot marxians i funcionen pel gaudir estètic de la comèdia burgesa, de la que tant es parla i tant es fa.
L’aparent distracicó sense cap més pretensió que és aquesta peça està carregada de reflexions sobre el nostre passat més imminent i tota la escala moral de grisos que suposen els nostres actes. Aquesta, a més, està farcida de jove talent local amb figures molt més consolidades de l’escena catalana i que acostumem més a veure en el musical que no pas en teatre de text.
