Que no hi hagi equívocs: si el concepte cabaret “a l’antiga” (Mamachicho me toca) et produeix un efecte urticari extrem, tanca la pestanya i vés a buscar un altre espectacle.
El Cabaret Tropicana de Cuba és una peça teatral museogràfica. Fundat l’any 1939, va tenir la seva època daurada als anys 50, quan l’ocupació americana de l’illa caribenya feia desfilar pels clubs nocturns a multimilionaris, estrelles de Hollywood, gàngsters i diplomàtics, entre d’altra fauna. El vici i la corrupció s’extenia per arreu i el Tropicana brillava amb una fastuositat digna de Broadway. Però la revolució castrista va canviar-ho tot i va aturar el rellotge. El bloqueig econòmic yankee va condemnar l’illa a l’autarquia. La lluita per la creació d’una utopia comunista va blindar les fronteres contra la invasió de l’estil de vida capitalista, i se sap que la Censura d’un règim mai és amiga de les idees més innovadores, que poden suposar un revulsiu en contra del sistema.
Així doncs, tothom que viatja a l’illa se sent fascinat per aquesta des sincronia temporal d’un règim que va ser un experiment i ho segueix sent. Els Cadillacs i Chevrolets (que podrien haver sortit del rodatge de Grease) circulen pel Malecón, els joves es donen cita a la gelateria Coppelia després d’haver rascat vint minutets de caríssim wifi en alguns dels escassos parcs amb connexió, i les gràfiques dels 50 pengen dels comerços. I en aquest context de viatge temporal trobem el Cabaret Tropicana: immune al pas del temps. La companyia és impagable en una producció espanyola: 1000kg de vestuari vesteix un cos de ball format per 24 joves súper enèrgiques, 6 cantants i una banda de salsa cubana (amb un so vuitantero, entre Rubén Blades i Rocío Jurado). Mambo, cúmbia, salsa, chachachà i baladons es combinen d’una manera trepidant en 100 minuts d’intens cabaret musical. Les ballarines, amb més roba al cap que al cos, ens demostren com a Cuba tenen més articulacions, gràcia i salero que nosaltres, i els ballarins, amb més roba al cos que al cap, només mostren natja a un número (caram…) on espectacularitzen l’esclavitud a què els espanyols van sotmetre als africans que obligaven a treballar a les plantacions de canya.
El Teatre Apolo feia dècades que no vivia un music hall d’aquest estil. El fantasma de Tania Doris aplaudia emocionada entre les tramoies d’un teatre que altrhora només programava Las Alegres Chicas de Coslada (*Colsada va ser el propietari del teatre -i de centenars de pisos i pàrquings a la ciutat-, famós per produir espectacles amb desenes de noies lleugeres de roba).
Si vols saber com eren els cabarets que abundaven a Barcelona fins als 80, o vols reviure l’exotisme caribeny dels 50, l’espectacle és una passada.
Si t’ho mires des d’una perspectiva de gènere, busques innovació artística o el cabaret de ploma i lluentó no et diu absolutament res, millor escull una altra proposta.