Dos reconeguts intèrprets del teatre català es reuneixen per reflexionar sobre la vellesa mentre comparteixen anècdotes de la seva carrera i expliquen el procés de creació d’aquesta obra.
Mont Plans, cansada de la seva faceta còmica, i Oriol Genís, cansat de les excentricitats del teatre contemporani, es reuneixen en un escenari vestit únicament amb dues cadires per a despullar els seus anhels i desitjos davant el públic. El seu objectiu era crear una peça profunda que parlés de l’envelliment, però asseguren que no ha estat gens fàcil… qui vol escoltar els vells avui dia?
Genís es queixa que al teatre ja no li interessa la còpia, sinó que busca l’original, quan això és precisament el que estan fent ells; explicar-nos en primera persona les seves vivències. A més, aprofiten per a riure’s i parodiar el teatre de les generacions més joves, una cosa interessant ja que estem més acostumats a veure la paròdia de la vellesa que la de la joventut.
L’honestedat i espontaneïtat dels intèrprets funciona com l’engranatge que ens condueix durant tota la funció, encara que en la part intermèdia el ritme cau considerablement. Tot i així, mentre que en Les Cadires de Ionesco els dos personatges es preparen per a donar un missatge definitiu davant un munt de cadires buides, aquestes dues persones-personatges ho fan davant un públic entendrit que els adora, això es nota.