El tema del capitalisme i el seu costat fosc ha estat tractat en diverses ocasions a través de diversos gèneres en les diferents disciplines artístiques. En aquest sentit, sembla ser una font inesgotable d’idees i, per això, el francés Sébastien Thiéry ens presenta la seva proposta en clau de comèdia esbojarrada, la qual té a més el seu rerefons. De fet, l’autor troba un punt de partida força interessant i el comença a desenvolupar amb bastant encert, però considero que en el seu conjunt no acaba d’estar del tot ben aconseguit. Així doncs, la barreja de gèneres en el tram final resulta bastant forçada i alguns elements de la comèdia no acaben d’encaixar dins del que es pretén explicar, segurament per no acabar de trobar el to adequat. D’aquesta manera contrasta la part de comèdia exagerada i volgudament absurda amb la pretensió de voler inserir al llarg de tota l’obra un missatge i uns elements que donen profunditat a la història, però que acaben sent forçats i no acaben de lligar amb el ball de gèneres present o amb el to escollit.
La direcció de Sergi Belbel aposta per forçar també les actuacions, presentant uns personatges sobreactuats i que en ocasions no acaben d’encaixar amb la part profunda de la història, desdibuixant-la fins i tot. D’altra banda, moltes escenes s’allarguen innecessàriament i, juntament amb les diverses transicions que tallen del tot el ritme, fan que l’obra s’acabi fent llarga, sense que en realitat ho sigui. Tot i això, el ritme intern d’algunes escenes atrapa a l’espectador i es veu en elles l’experiència i el domini del director, tant a l’hora de marcar els tempos com en la direcció d’actors. Això fa que l’espectacle ens vagi entretenint, però llastimosament el conjunt no acaba de funcionar del tot, ja sigui per decisions de direcció o pel propi text. Això sí, l’escenografia que ocupa el gegantesc escenari del Condal resulta ser molt adequada, així com ho és el cartell de l’obra, molt ben treballat i encertat.