Cada cop més veiem com els autors de casa nostra s’atreveixen amb obres de plantejament ambiciós, amb grans temes i amb resolucions escèniques complexes. Fa anys que ens arriben de fora textos d’autors joves (Wajdi Mouawad, Sofi Oksannen, Stefano Massini, etc.) que no tenen cap por al risc i a l’ambició, i és per això que trobem lògica l’aparició entre nosaltres d’obres com Marburg, El profeta o Caïm i Abel, entre d’altres. El problema és que en el cas de Marc Artigau la peça ha pecat per excés més que per defecte. També crec que la història resulta poc creïble, que hi ha situacions massa forçades i que es persegueix una transcendència que esdevé fugissera. Tot i així, el canvi de punt de vista en el segon acte o la idea de reunir els dos protagonistes al final (Caïm i Abel actuen com a metàfora d’un món que ens acaba unint, encara que sigui en la misèria) resulten prou interessants.
Un dels grans encerts de l’espectacle és el pare que interpreta Lluís Villanueva a la primera part. La seva actuació és d’aquelles que deixen empremta, tant pel personatge en si com per l’habilitat que té l’actor al retratar-lo. La resta de repartiment compleix amb correcció, i potser cal esmentar la part artística, que un cop més converteix l’espai de la Biblioteca de Catalunya en un escenari gairebé màgic. En aquest sentit, l’escenografia de Sebastià Brosa i Josep Iglesias, i sobretot, la il·luminació de David Bofarull treuen un partit més que notable al limitat espai. En definitiva, un projecte del que s’ha tingut molta cura, malgrat que la base sigui més fràgil del que caldria a l’hora d’afrontar temes tan gruixuts i històries tan enrevessades…