Caïm i Abel promet tragèdia i èpica però acaba resultant un melodrama familiar amb molt d’artifici i un argument simètric dibuixat amb tiralínies. Una història on tot sembla escrupulosament calculat, que acaba resultant freda, artificial i, sobretot, poc creïble.
En aquest context, però, hi ha una perla amagada. Es tracta de la història del pare de Caïm, interpretat per un magnífic Lluís Villanueva: un relat emotiu, intens i carregat de veritat que justificaria per si sol la visita a la biblioteca si l’obra no durés 3 hores (amb entreacte).
Amb una posada en escena correcta i uns actors que saben defensar el text, Caïm i Abel promet quelcom que no dóna i deixa amb la sensació que (com es diu en castellà) per a aquest viatge no calien alforges.