Què faries si tinguessis informació d’interès públic a les mans? Hi ha límits innegociables a la privadesa? Quin motiu real s’amaga darrere la revelació de secrets aliens? Tot s’hi val per triomfar en l’àmbit professional?
Aquestes i d’altres preguntes envolten Camargate, la recreació de la coneguda conversa mantinguda entre Alicia Sánchez-Camacho i Victoria Álvarez el 7 de julio de 2010 al restaurant La Camarga de Barcelona. En un escenari minimalista -una taula parada i dues cadires-; pel qual circulen tres personatges -les dues protagonistes de la conversa i un tercer en discòrdia, que tant fa de cambrer com de fill de polític-; el guió de l’obra resulta poc sorprenent i, fins i tot, una mica fluix. Potser perquè hi ha una sentència judicial que impedeix reproduir la conversa o per la voluntat de no arriscar, l’obra acaba sense aportar cap novetat respecte del contingut difós als mitjans de comunicació. El que evidencia és que la conversa de sobretaula de dues dones relacionades amb la classe politíca catalana no difereix massa de la que qualsevol de nosaltres podria tenir. Sexe, diners, enganys i secrets reguen l’arròs de llamàntol servit a taula.