Camargate s’emmarca en la línia del teatre documental però ho fa en una variant més nostrada, més peninsular, és a dir, des de l’esperpent. I és que la famosa conversa entre la líder d’un partit polític i l’examant de l’hereu d’un altre fa riure fins que recordem que la cosa va passar de debò i que la frivolitat, superficialitat i mal nivell de les dues interlocutores no està exagerat ni respon a cap truc narratiu. És el que és i el que es veu en escena és el que va passar.
Camargate posa inevitablement de mala llet, però també permet, mitjançant la rialla, exorcitzar el mal cos que queda quan et pares a pensar en qui ens governa. Francament recomanable.