Probablement, degut a la inversemblança de la realitat diària a la qual ens trobem sotmesos, amb flagrants casos de corrupció, escàndols judicials o qüestionables estratègies polítiques, sembla que acaba de néixer un nou gènere escènic al qual s’ha batejat com a “teatre documental”. Aquesta tendència incipient neix de la necessitat de denunciar i donar la importància adequada a successos intolerables que, tot i el seu impacte mediàtic, han acabat perdent-se en la voràgine de noves notícies d’actualitat. Així, de manera anàloga a experiments com l’obra Ruz-Bárcenas de Jordi Casanovas, Camargate dramatitza una conversa real, en aquest cas, mantinguda per la líder del PPC Alícia Sánchez Camacho i Victoria Álvarez (ex-amant de Jordi Pujol fill) enregistrada per Método 3. Amb dramatúrgia i direcció de Jorge-Yaman Serrano, l’espectacle és un interessant exercici que dilueix els límits entre la paròdia i els fets que demostra fins a quin punt la classe política (i el seu entorn) ha acabat per convertir-se en la seva pròpia caricatura. Les dues actrius protagonistes, Cristina Gàmiz i Anna Sabaté, exploten al màxim la vis còmica dels seus rols de manera efectiva, tot i que, per moments, es troba a faltar més naturalitat, ja que els diàlegs, per la seva colpidora autenticitat, són ridículs per ells mateixos, sense necessitat de fer-ne cap burla. El més sorprenent, doncs, és comprovar, de fet, l’esperpèntica actitud de certes figures públiques, el patetisme moral de les quals pot donar lloc a una autèntica comèdia sense necessitat de canviar ni una coma d’allò que han dit. Trist i, a la vegada, molt significatiu.
Enllaç copiat!