Hi ha grups que saben fusionar molt bé música i teatre, sense la necessitat de fer musicals a l’ús. Són grups que creen espectacles a cavall entre el concert, el recital i la performance. La copla de Wisconsin és un d’ells, igual que ho foren en el seu moment Las Divinas o fins i tot Le Croupier amb el seu Esperança Dinamita. A La Copla els vam conèixer amb l’inoblidable There was a fiesta! i van continuar més tard amb El mal del jazz. Ara canvien el ritme i s’aboquen a la música dels vuitanta per tal de reivindicar un determinat tipus de cançons, però no les de La Movida o la contracultura sinó les d’artistes com Rocío Jurado, Mari Trini o María Jiménez. I és que aquestes tres cantants, per posar només un exemple, reivindicaven a les lletres dels seus temes una dona lliure, sexualment alliberada i avançada al seu temps, sobretot si tenim en compte que estaven encotillades dins del gènere de la copla o de la cançó melòdica.
L’espectacle comença amb una divertida comparació entre cançons d’Alaska y Rocío Jurado, per passar després a establir una mena de conferència o classe magistral sobre el tema. L’estudi, a base de cites i referències a llibres tan interessants com ¡Ay, campaneras!, va desgranant una teoria que ens porta a pensar en algunes folklòriques dels setanta i vuitanta com dones que ja exhibien –potser sense saber-ho del tot- una vena feminista i reivindicativa. És cert que el discurs és una mica reiteratiu, que es porta cap allà on més li convé al grup, i que no està exempt d’algunes contradiccions, però està clar que l’època de la transició era contradictòria per definició i no tot podia ser d’un sol color.
Les incursions musicals, que són moltes, recorren el repertori de les artistes citades –i alguna convidada més- tot i que és la Jurado la que s’emporta més temes. Cantar a “la más grande” no és qualsevol cosa, però podríem dir en aquest sentit que Cinta Moreno se’n surt prou bé i ho porta al seu terreny. Salvador S. Sánchez defensa temes potser menys compromesos i Joel Moreno acompanya als cantants amb la guitarra, que suposa una instrumentació una mica pobra per a aquests temes. Però sigui com sigui, l’espectacle resulta simpàtic i funciona. Potser massa llarg pel meu gust, però funciona.
