A La Copla de Wisconsi les vaig conèixer amb l’inoblidable There was a fiesta!, una obra que vam poder portar als Terrats en Cultura; i a partir d’aquest l’he anat seguint.
Una conferència performativa i cantada sobre feminisme i dissidència sexual en la música de la Transició espanyola. Un projecte guanyador de la Beca Odisseu Eòlia i+D 2022.
Després d’ajornar la data inicial que tenia que anar a veure aquesta obra per una caiguda, al final he encertat el dia per començar les festes amb “Caçons que acanem en Fade Out” al Tanarantana.
Amb aquesta proposta ens posen davant el mirall la cançó espanyola i més “cañí” y la contracultura dels anys 80. Amb aquesta obra ens obren els ulls davant unes idees que tenim establertes, on la famosa “movida madrilenya” no era tan trencadora com ens van fer pensar i la “cobla” no és tan casposa com imaginàvem (podem mirar la lectura que va fer Daniel Anglès a Punto de Rocio).
Quan pensem en persones icòniques del món LGTBIQ+ sempre pensem en Donna Summer, Barbra Streisand, Kylie Minogue, Madonna, Britney Spears, Beyoncé, Mónica Naranjo, Dua Lipa, Lady Gaga.. totes figures actuals. Però ens deixem a Rocío Jurado, Mari Trini, Maria Jiménez,Pantoja, Lola Flores i d’altres que han presentat un món en el marica de sempre, en el món trans.
Una obra reivindicativa de les cançons d’una època passada però molt present. On podem veure en cada una de les cançons les dobles intencions de cada lletra i paraula de les cançons que ens oferien les folklòriques. He de dir, que he estat el primer a deixar de costat aquestes lletres i cantants, però últimament veig que són molt més profundes del que inicialment semblen.
Petites cites on fèiem el masclisme i sobretot, una entrevista, on veus fins on cauen alguns periodistes per destrossar aquestes cantants.
Un discurs que reivindica i visibilitza una realitat social, en aquest cas, del món queer i folklòric, tan injuriat en les últimes dècades, i portant-lo a un context contemporani.
M’he divertit, he cantat i m’ha emocionat enormement. Però també he mirat amb altres ulls les cançons i les folklòriques (fora de les revistes del cor) i tot el que van representar en un moment de canvis i difícils. Si les iaies més dretanes aixequessin el cap i veiessin que #lgtbiq+ eren les seves folklòriques, pagaría per veure-ho
Podeu veure la resta de la meva opinió a l’enllaç
