Pica, pica la vagina…. Pica sin gran disimulo…i quantes maneres se’ns poden ocórrer per alleujar aquesta sensació? Què ocorre quan ni així aquesta passa, i el que si que passen són els anys patint una malaltia tan freqüent i silenciada al mateix temps: la candidiasis.
Una obra que engloba els diversos significats de la paraula que porta per títol: és blanca, senzilla, ingènua i sense malícia, com la seua protagonista, que parla d’aquets fongs que tan malament ens ho poden fer passar. Però aquesta vegada no. Quan parla una vagina (podem llegir a la fitxa tècnica que la idea original ha sigut de la vagina de l’Anna Tamayo), podem riure molt i passar una bona estona.
Molts punts a destacar, però el primer de tots és el portar aquest tema a un escenari. I a més ho fa amb una poesia infinita i un desplegament de recursos molt ric ( titella, clown, música i veu en directe, …) i de qualitat. Tot amb un ritme molt ben portat, que ens fa passar per diversos estats i acompanyar a la protagonista en el que sent, així com conèixer la seua història. Sempre amb l’humor com a principal protagonista.
És una obra amb molt de joc, amb abundants metàfores i un imaginari original i tendre. Veiem espontaneïtat i frescor en la interpretació i una escolta espectacular entre el músic i l’actriu. Si, perquè hi ha un músic posant els sons i la melodia als diferents moments. Un músic, home, que és un exemple al mateix temps del que vol dir ocupar l’espai just i necessari, sabent quan estar més present i quan retirar-se.
La infecció per càndida com a columna vertebral d’aquesta creació, però no com a única temàtica ni molt menys! Aquesta permet abastar molt més, com la crítica tant al sistema mèdic com al de les teràpies alternatives, les relacions familiars, la implicació de molts més factors (a part del fong) que donen la cronicitat de la infecció, …
Una obra per aprendre, per riure, per gaudir de les propostes visuals, tan clares, senzilles i boniques i, especialment, per seguir alimentant la nostra imaginació.