Després de La jaula de las locas i La tienda de los Horrores, els directors totterreny Àngel Llàcer, Manu Guix i la coreògrafa Miriam Benedyted s’embarquen amb Nostromo Live en una nova aventura escènica amb una adaptació original (important això, no és una franquícia) del mític musical Singin’ in the rain de 1983, a partir de la pel·lícula de 1953. La comèdia és conegudíssima, i com a bon clàssic forma part de l’imaginari popular de grans i joves. Això feia partir d’un lloc complicat a l’equip creatiu… Com es pot millorar el record de les escenes icòniques com el ball de Gene Kelly sota la pluja, la coreografia de claqué del Good Morning, la plasticitat física amb l’stapstick de Donald O’Connor o una brillant Debbie Reynolds sortint d’un pastís vestida de corista? La resposta la tens al Tívoli.
Cantando bajo la lluvia ens situa als anys vint, moment en què l’aparició del cine sonor capgira per complet tota la indústria cinematogràfica. La història d’amor entre el famós galan del cine mut, Don Lockwood (Ivan Labanda) i la jove aspirant a actriu, la talentosa Kathy Selden (Diana Roig), ens conduirà per una era d’oportunitats per a uns, però crepuscular per totes les artistes que no es poden adaptar a la novetat, com és el cas de la diva de veu horrible Lina Lamont (Mireia Portas).
Llàcer, Guix i Benedyted treuen tot el suc al muntatge i el converteixen en una de les propostes imprescindibles de la temporada. Amb un ritme vertiginós, coreografies que aprofiten tot el potencial escènic i un enorme sentit de l’humor –a voltes destraler–, supleixen un text que acusa el pas del temps (els protagonistes es marquen algunes ‘red flags’ flagrants). Cantando és una pluja de talent i saber fer. La parella Lavanda-Roig enamora amb la seva solvència, simpatia i veus increïbles. A Cosmo Brown, el fidel amic del protagonista, l’interpreta un gloriós Ricky Mata, que roba plans amb el seu carisma i capacitat per fer divertida qualsevol anècdota… I Mireia Portas és l’estrella absoluta del muntatge. Si bé té un dels personatges més castigats pel guió, fa estimar l’envejosa i esquerpa Lina Lamont i converteix una cançó menor com ‘What’s wrong with me?’ en un dels grans moments de l’espectacle. I la classe de dicció a platea (“no puè-do acet·tal·lo”) farà que somriguis dies després de veure el musical. Simplement magistral.
Cal fer una menció a l’espectacular escenografia d’Enric Planas, que explota tots els elements –físics i audiovisuals– per fer-nos viatjar als anys vint del neó, l’art decó i l’era daurada del cine mut. I sí, plou a escena. Aigua de debò. Hurres i bravos a la platea quan Ivan Labanda, entre fenals i paraigues, entona ‘come on with the rain’ i cau la del pulpo a escena. Quina il·lusió veure que Cantando bajo la lluvia no dona gat per llebre. Fan gasto, són exigents en la factura i ens acosten una mica més als musicals internacionals. Bravo.
No la deixeu passar!