El fet que una novel·la catalana de gran èxit i àmplia popularitat hagi estat adaptada al teatre després de poc menys de dos anys de la seva publicació és un dels pocs símptomes de bona salut d’una indústria que, ara mateix, no passa pel seu millor moment. Cal aplaudir, per tant, la iniciativa i l’audàcia de La Perla 29 que, en temps rècord, torna a demostrar que, sovint, és només una qüestió de voluntat i de visió, ja que talent, al teatre català, ja sabem que no ens falta.
Sense haver llegit el text original, es pot dir que la dramatúrgia de Clàudia Cedó sembla ser una bona translació escènica, en el sentit que la història funciona dramàticament sense renunciar al seu caràcter literari. La peça equilibra molt bé les idees visuals de la direcció de Guillem Albà i Joan Arqué amb la poètica rural de la trama, tan delicada i fascinant com emotiva. La música en directe acaba d’aportar la màgia que necessitava aquest muntatge inspirat en el llibre d’Irene Solà. Potser la immersió en un to d’un lirisme tan bucòlic, tot i els seus punts de foscor i intensitat emocional, fan que es trobi a faltar alguna dissonància que trenqui un ritme tan homogeni que pot arribar a resultar monòton en algun dels seus passatges. En qualsevol cas, Canto jo i la muntanya balla és un espectacle encisador que sap transmetre l’esperit de fenomen literari que l’acompanya, atrapant l’espectador amb les seves al·legories naturals i un grup d’intèrprets que saben captar l’atenció i commoure.