Un cant teatral a la narrativa poètica

Quan la Biblioteca de Catalunya obre les portes, alguna cosa màgica és a punt de succeir. I si el teatre aporta, a més, la seva intrínseca dosi de màgia, l’experiència és doble.
La Perla 29 produeix l’adaptació teatral de l’obra de la Irene Solà, un cant a la natura amb mil cares, on l’ésser humà és un element més, on tot pot canviar per un llamp, la pluja, uns bolets, un animal que t’és fidel, o un que pot atacar-te en qualsevol moment. Un èxit editorial que va trencar motlles i que va merèixer diversos premis, entre ells, la quarta edició (2019) del Premi Anagrama i un dels 13 Premis de Literatura de la Unió Europea 2020, que es concedeixen a obres d’autors emergents. El jurat en va valorar «la riquesa, naturalitat i expressivitat del seu llenguatge, la forma poètica i imaginativa d’explicar una sèrie d’històries situades en un entorn natural i fronterer, a través de diversos narradors, alguns inesperats. Una novel·la que combina bellesa i duresa, amb un univers propi narrat en un estil vigorós i sorprenent. Una obra que neix també del caràcter interdisciplinari de la seva autora: poeta, narradora i artista plàstica».
La direcció de Guillem Albà i Joan Arqué, sorgida a partir de l’interès que la lectura del text va suscitar-los en el seu moment, aglutina talent per aportar nous valors i matisos a l’espectacle. La banda sonora, composta per Judit Neddermann en la seva primera experiència en el món teatral, és una joia. L’escenografia, amb elements naturals que et situen en el context de la història (emmarcada per la bellesa de l’espai), corre a càrrec d’Alfred Casas, titellaire, constructor de màscares i escenògraf molt vinculat al teatre familiar a Catalunya (L’Estaquirot Teatre, Farrés Brothers o Teatre Nu). Ell mateix signa els fantàstics titelles del muntatge.
La fusta, la sorra, les branques, l’ús àgil dels espais i els pocs recursos escenogràfics, l’acompanyament de la guitarra o el contrabaix en diverses escenes en les que la música incrementa la il·lusió poètica de l’obra, són elements molt ben ajustats, ben lligats i que ajuden a centrar l’atenció en el text, que transita lent i amb fluïdesa, i que et transporta a un univers en el que no només les persones hi juguen un paper.
La mort (les morts), la bruixeria, les dones d’aigua i altres elements propis del món ocult, la tradició i les creences pròpies de la zona on es desenvolupa l’acció hi afegeixen la presència de la irracionalitat, del misticisme. Amb ells, la càrrega simbòlica pròpia del text pren forma i et fa sentir, en part, com l’excursionista que en l’escena mostra la dificultat de captar i comprendre l’essència d’un lloc on no pertanys.
Els actors i actrius demostren un domini escènic que facilita el trànsit entre actes, i aporten, cadascú a la seva manera, una càrrega emocional que t’acompanya i et manté allunyat, com a espectador, fora dels paràmetres i les referències del món real. Des del meu punt de vista, aquesta aportació és irregular, i depèn en excés de l’intèrpret. El conjunt és excel·lent, però hi ha detalls en l’actuació d’alguns actors i actrius que no permeten gaudir de forma plena del muntatge per diferents motius. La situació dels espectadors en l’espai fa difícil la comprensió del text si l’actriu està d’esquena i si, a més, la seva dicció no és prou clara. El text requereix molta atenció, concentració, i cal admetre que no sempre és possible si la veu no arriba amb claredat. És un factor important, perfectament detectable i, òbviament, corregible. Afegiria una petita crítica personal a la interpretació d’algun dels actors, especialment en moments d’intensitat emocional que requereixen que el text flueixi, que no s’aboqui de forma sincopada, a cops, gairebé, perquè resulta aleshores artificial i impostat. O això o alguna interpretació masculina plana, poc a l’alçada de la intensitat i la vivència de l’actriu amb la que manté diàleg. Petits matisos i puntualitzacions, fetes a nivell personal, que per a res suposen una rebaixa de la categoria d’un espectacle que, com totes les crítiques diuen, és imprescindible i necessari per donar una empenta diversa i de qualitat a la nostra realitat teatral. Un cant teatral a la narrativa poètica amb tots els ets i uts.