Me’n poses una altra?

Les Impuxibles són les germanes Peya i mai defrauden. Posen al damunt de l’escenari els temes més actuals alguns dels quals encara no són prou visibles quan ho converteixen en obra escènica, com va passar amb Limbo (2015) que va destapar el tema de la transexualitat. Elles han estat pioneres també en portar als escenaris temes sensibles com les malalties mentals (Suit TOC núm 6), el cos i les relacions sexo-afectives (FAM, 2021), el suïcidi (Harakiri 2022), la violència de gènere amb Aüc (el so de les esquerdes) o en aquesta ocasió la relació amb les drogues d’abús amb Caramel.
Les impuxibles sempre troben el punt just, aquell que no valora ni jutja sinó que senzillament, descriu el fet posant-lo sobre l’escenari en la boca i en la pell de la persona que ho viu. Les impuxibles no improvisen. Elles ens presenten temes que han viscut en primera persona o que han investigat a fons de manera quasi científica i abans de mostrar-ho al públic, s’informen, es documenten, li donen la volta, s’hi endinsen de tal manera que l’objectivitat és el seu segell de presentació. En Caramel, el seu treball documental el mostren al programa del teatre on podem trobar els textos i les entitats que han col·laborat amb elles per millorar el coneixement i el contingut de l’obra. Una mostra més de la seva gran generositat.
A Caramel, la creativitat, l’elegant relació entre disciplines, la meravellosa música de la Clara Peya, l’expressivitat en el moviment dirigit per l’Ariadna Peya i un cos de ball magnífic fan que un tema que pot ser dur, parli del consum en el seu aspecte lúdic i festiu però també ens mostra la part destructora i sòrdida en forma d’unes suggerents coreografies.
Els textos del dramaturg argentí Pablo Messiez ens parlen del plaer per compensar la rutina, la por, l’obligació, l’avorriment. Amb text de Messiez, el monòleg de Sandra Pujol ens explica la seva entrada en el món de la droga, gens dramàtica però contundent. Joan Solé recita els textos del dramaturg, els canta o recita amb un sentiment que arriba a l’ànima i a la part del cervell més conscient fent un conjunt indissoluble amb la música de la Clara. “Pero cómo no ir a buscar en lo prohibido, cuando en lo prohibido aprendió a gozar”…. “entra en mi, para que puedas salir de mi”…
La necessitat de barrejar-se amb la gent més propera, la que comparteix consum es representa en una escena on la coreografia i la música trista, melancòlica però serena mostra molt bé aquesta necessitat. I en aquest quadre coreogràfic, els magnífics ballarins Mabel Olea, Helena Gispert, Yasser D’Oquendo i Pol Guimerà fan un Totum Revolutum elegant i harmoniós. No puc deixar d’esmentar la dansa d’Helena Gispert en ple “trippy” en forma de foc vermell que l’envolta i li surt del cos. Mabel Olea ens ha sorprès amb un treball quasi acrobàtic lent i recargolat com el seu cos i la seva ment atrapats entre els ferros d’un cadira i, per descomptat, la nostra Clara Peya, permanentment a l’escenari, presentant l’espectacle, tocant diferents instruments, actuant amb un llum zenital que li surt del cap, com qui està sempre en estat de gràcia. Moltes gràcies Peyas.