Carlos Latre és d’aquells humoristes que cau simpàtic, faci el que faci. Tant si parla de futbol al Crackòvia com si esvalota el galliner a Crónicas Marcianas o Tu cara me suena. Domina com ningú i l’imaginari espanyol i la seva cultura popular, i té la capacitat de fer-ne un retrat distorsionat (i sempre amable), a partir dels centenars de personatges que habiten dins seu. Apela espais comuns que tots coneixem: polítics i monarques, artistes folclòrics, animals televisius com Iker Jiménez, els chefs Jordi Cruz i Chicote, Àngel Llàcer, tots els col·laboradors de Sálvame o el jurat de La Voz. Algunes de les seves imitacions genials, com el Núñez, la Bruja Lola o la Pantoja de Puerto Rico, han sobrepassat al mateix personatge imitat.
A Oneman Show, Latre posa riures a la nova normalitat amb un monòleg trepidant que repassa els últims mesos de pandèmia. Però no està sol: es desdobla en centenars de veus conegudes a gags que canvien amb la mateixa rapidesa amb què ell adopta un nou personatge. Embaladeix al públic com qui mira un acròbata olímpic, i és admirable com en tan sols un segon, amb un sol gest, és capaç de copsar identitats. Especialment emotiu és l’homenatge a l’enyorat Pepe Rubianes, i el seu gag del “teletrabajo“. Com se’t troba a faltar, Pepe.
L’hora quaranta d’espectacle (potser escurçable) no donen treva al riure. Per rematar la nit, Latre sorprèn amb una traca final musical on demostra que, a més de ser el millor imitador del país, canta de meravella.
