Hi ha actrius que actuen -algunes ho fan molt i molt bé- però n’hi ha d’altres que a més d’actuar arrasen amb tot el que hi ha al seu voltant just trepitgen l’escenari. Ja poden estar quietes o movent-se, ja poden estar parlant o aguantant una mirada en silenci. Poden ser menudes, físicament insignificants, però quan fan un gest res pot ser més important a quilòmetres a la rodona. Són quasi divines i aprofiten totes les seves armes, algunes tan antigues com el mateix teatre. D’aquestes actrius n’hi ha poques, però Carmen Machi és una d’elles.
Podem assegurar, a més, que aquest monòleg reivindicatiu del personatge d’Helena li va com anell al dit. A priori, un podria pensar que físicament no és l’actriu més adequada per interpretar-lo, però quan acaba la funció ningú s’atreviria a canviar-la per una altra. Machi utilitza les sàvies i encertades paraules de Miguel del Arco per donar llum a un personatge que mai ha tingut massa bona premsa. A partir d’un relat en el que van apareixent abusos sexuals, maltractaments i fins i tot fills robats, se’ns presenta com a víctima un personatge que va ser acusat de tot el contrari.
La direcció de Miguel del Arco és sòlida i elegant. A diferència d’altres monòlegs vistos recentment, en els que s’obliga a l’actriu o a l’actor a acompanyar el text amb gestos inútils, aquí l’acció es limita a una borratxera que va augmentant de grau davant dels nostres ulls. Esplèndida il·luminació (Juanjo Llorens), un bon espai sonor (Sandra Vicente) i una escenografia justa però efectiva. Resumint, un embolcall perfecte par a una actriu que necessita ben poc per brillar damunt d’un escenari.